Benvinguts a aquest blog que estrenem avui per compartir les nostres vivències plegables. Ja sabeu, i si no ho sabeu us esteu enterant ara, que fa poc vam estrenar un espectacle i també companyia. Ens hem embarcat en temps de crisi en un viatge de faràndula que esperem arribe a bon port. Tenim il·lusió, que potser és el més important, tenim ganes i un equip que val milions.
Crear qualsevol cosa des zero no és senzill, això ja ho sabeu tots els creatius, professionals o aficionats. Enfrontar-se a un full en blanc per escriure, dibuixar, contar històries, trobar-se en un espai buit i treure un moviment que comunique una emoció o inventar-se personatges que intaraccionen entre ells i puguin comunicar, dir , reivindicar o simplement suggerir comporta tot un procés de joc que un cop començat ja no saps quan acabarà. Potser no acabe mai, potser sempré estarà creixent. Els més exigents sempre es decanten per aquesta visió en la que el resultat és sempre relatiu en la mida en la que creixem com a persones i potser una cosa que ahir ens feia el pes, demà ens semblarà "millorable". Però bé, d'això es tracta. Créixer, créixer i assumir que el temps és més amic que una altra cosa. Diu un proverbi persa que la paciència és un arbre d'arrel amarga però de fruits molt dolços.
En el nostre cas ha estat exactament així. Laia i jo vam començar amb el projecte de La Fàbrica de joguines defectuoses ara fa més de vuit mesos. Un dia vam quedar a una terrassa per fer quatre cervesses, feia temps que no ens veiem, però les dues teniem ganes de fer i de poder viure del que féssim. Poc a poc vam anar quedant, quasi a diari, ja que les nostres agendes no donàven per a més. Barallàvem possibilitats, descartàvem altres i al final ens vam decidir pel conte del Soldadet de Plom, de H. C. Andersen. Ens va enganxar la minusvalia del personatge protagonista i hi vam trobar joc per contar, als nens i als seus pares, una història que parlés de la superació personal, d'independència, de valentia i del fet d'assumir els propis defectes i tirar endavant feliços i contents. Tot això amb titelles i amb els nostres recursos artístics. I encara que no hem estat fidels a l'història original del conte, com a punt de partida ens semblava un bon repte.
Com diuen els Manel: ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí. Hem tingut dies bons i dies de merda, com és normal en tot procés. Però no hi hem arribat soles les dues. Vam decidir que si ho feiem, era de veres i de mica en mica vam convidar a gent a pujar al carro. Al final ens hem trobat rodejades de gent més que disposta a fer i creure amb nosaltres.
Avui, per estrenar aquest lloc, vos deixem un petit vídeo del taller d'Herbívors, on Maite Cabedo ha treballat dia i nit, amb més maldecaps o menys, en el vestuari dels titelles, en la construcció d'alguna d'elles (la rata) i en l'el·laboració d'alguns elements d'atrezzo. A ella i a Dolça un GRÀCIES ben merescut. La música és un dels temes de la banda sonora de l'espectacle que ha creat José Goterris.
Pròximament més cosetes...
